La Guerra de
Successió fou un conflicte internacional que va durar des del 1701 fins el 1713.
Tot açó va començar amb la mort de Carles II, que va morir sense descendència, i
després hi ha haver una lluita de les classes populars valencianes, els ''maulets'',
que van pendre partit per l'arxiduc d'Àustria i els privilegiats, anomenats ''botiflers''que s'aliniaven amb Felip d'Anjou. El 25 d'Abril de 1707, a la batalla d'Almansa,
les tropes borbòniques van guanyar i van ocupar València i Aragó, i només una
part de Catalunya es va continuar oposant a Felip V, ací va ser on Felip V va
promulgar els Decrets de Nova Planta que van prohibir completament
la utilització del valencià. Finalment, les tropes de Felip V van
entrar a la ciutat de Barcelona l'11 de Setembre del 1714 i amb el
Tractat d'Utrech és va posar fi al conflicte internacional i seguidament, va reconéixer
a Felip V com a rei d'Espanya.
Quadre de Felip V, colocat cap per avall, en la ciutat de Xàtiva.
El procés de centralització va començar amb els Borbó. Durant tot el segle
XVIII l'absolutisme borbònic va canviar l'administració provincial i va
unificar les lleis segons les lleis castellanes. El català va ser prohibit com
a llengua oficial.
La següent empenta centralitzadora es va desenvolupar amb la Revolució Liberal. Des de l'organització provincial de Javier de Burgos, en 1833 fins a
la nova estructura institucional i administrativa, passant per la creació d'un
sistema d'instrucció pública nacional, els liberals van contruir una idea de Estat-Nació entorn a la idea d'Espanya com a únic estat.
Però el problema territorial continuava i la Constitució federal de la Primera
República n'es una prova. Federalisme i cantonalisme són manifestacions clares
de l'existència de moviments i ideologies en contra de la centralització
característica de l'estat liberal i de la
Restauració. Tota aquesta consolidació d’un Estat
centralitzat va provocar l’emergència de alguns moviments nacionalistes en
llocs com Catalunya, i també al País Basc i a Galícia. El desastre del 1868 va
desacreditar els vells partits del torn dinàstic i va estendre la necessitat de
reformar la vida política, i açó va comportar a que els partits del torn dinàstic
van anar perdent influència, mentre que en l’oposició s’enfortia al
republicanisme, al socialisme, als anarquistes, i als grups catalanistes, que
agrupats en la coalició Solidaritat Catalana, van aconseguir un ampli triomf
electoral en 1907. El cap de govern fou Antoni Maura, que va impulsar l'anomenada ''revolució des de dalt'' però aquestes mesures no van aconseguir posar fi al caciquisme i al falsejament electoral. L'any 1909 és va produir un alçament popular a Barcelona, que també és conegut com la Setmana Tràgica, aquesta revolta és va iniciar amb l'oposició al reclutament per la Guerra del Marroc i açò va donar lloc a la dimissió de Maura.
Seguidament, José Canalejas, elegit per a iniciar una nova experiència reformista, va crear la Mancomunitat de Catalunya, que fou una institució que és va formar el 6 d'abril del 1914, que unia les quatre diputacions catalanes ( Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) amb finalitats administratives. Aquesta va ser presidida per Enric Prat.
Uns anys després, a l'any 1923, Primo de Rivera, va establir una dictadura militar en la qual va instaurar una forta repressió contra les llibertats, el moviment obrer i els nacionalismes, es a dir, va suprimir la Mancomunitat de Catalunya i es van prohibir les expressions públiques del nacionalisme català i basc. Un exemple més del fort caràcter espanyolista de l'exèrcit espanyol.
El dictador Primo de Rivera.
A continuació, a l'any 1931, es van celebrar unes eleccions municipals que van atorgar un triomf republicà. Aquest va evidenciar un canvi polític i el rei Alfons XIII va abandonar i es va proclamar la Segona República en la qual Zamora era el president i Azaña el president de nou govern ja format per republicans, socialistes i nacionalistes. En la Constitució de 1931 es va establir la possibilitat de crear un estat autonòmic. L'estatut de Catalunya, aprovat en 1932, va establir una Generalitat provisional de Catalunya.
Durant aquesta etapa, fins l'any 1936 que esclata la Guerra Civil Espanyola, hi van haver prou avanços; en el Bienni Reformista, hi van haver-hi oposicions des de la part conservadora però també des de l'obrerisme; En la part conservadora, de dretes, va haver de fer front als grans propietaris agraris, l'Església catòlica, una part de l'exercit, classes socials etc i durant el Bienni Conservador també hi van haver prous moviments obrers, com els de les revoltes de 1934, on a Catalunya, el govern de la Generalitat estava en mans d'una coalició d'esquerres i va proclamar l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola.
Els escàndols de corrupció del partit radical i les diferències entre els partits de la coalició van portar la convocatòria de noves eleccions a l'any 1936 on les forces d'esquerra es van agrupar en el Front Popular amb un programa per a recuperar les reformes del bienni republicà. Aquest va donar la victòria.
La divisió entre dretes i esquerres es va fer sentir al carrer. L'extrema dreta tenia la necessitat de posar fi al Front Popular i mentre preparava un colp d'Estat. També es va reinstaurar la Generalitat de Catalunya i es va reiniciar el procés autonòmic al País Basc i a Galícia. Les tensions van fer mobilització als d'esquerres i açò va augmentar la tensió que va esclatar amb l'assasinat primer pels d'extrema dreta,de José Castillo, un diputat socialista i republicà i després van atacar els d'extrema esquerra assasinant a Calvo Sotelo. El colp d'estat de Franco va significar el començament a la Guerra Civil.
Francisco Franco Bahamonde
Aquest esclat va ser internacional, i des del primer moment la guerra va ser vista com una confortació entre les forces democràtiques, les revolucionàries i els règims feixistes. Els insurrectes van comptar des del primer moment amb ajuda alemanya i italiana, però la zona republicana seguia amb la revolució social, els fracasos militars de la República van aprofundir la divisió dins de les forçes republicanes.
El socialista Negrín va formar un nou govern amb una forta influència comunista, i el govern va fer una proposta de pau, però el general Franco es va negar, i va propossar una política de resistència a ultrança contra els insurrectes. Així, es va anomenar a Franco cap de govern mitjançant una Junta de Defensa, i es va decretar la unificació de falangistes i tradicionalistes. El nou Estat s'inspirava en el feixisme, una dictadura estructurada al voltant de l'exèrcit.
També es va decretar de nou l'abolició dels estatuts d'autonomia de Catalunya i el País Basc i es va prohibir les manifestacions de caràcter nacionalista.
La política de Franco estava suportada amb la gran burgesia, l'exèrcit i l'Església catòlica. Aquesta es basava per la concentració de poders i la eliminació de llibertats.
En 1971, durant la dictadura de Franco, es va crear l'Assamblea de Catalunya que coordinava tots els moviments catalans d'opisició antifranquistes i també hi van haver prous mobilitzacions populars exigint la democratitxació del règim, de dret a vagues, manifestacions i declaracions de personalitats.
En 1973, Franco estava greument malalt i per primera volta va anomenar a Carrero Blanco nou president del govern, que va ser assasinat per ETA, una organització antifranquista del País Basc al desembre del mateix any i finalment, al 1974 es va constituir un nou govern, presidit per Arias Navarro. El seu govern va durar un any i poc més a causa de que aquest, va ser incapaç de portar a terme una reforma veritablement democràtica, ja que els partits de l'oposició impulsaven les mobilitzacions populars. Finalment el rei a l'any 76 va forçar la dimissió del nou govern i va nomenar a Adolfo Suárez, que aquest va iniciar una reforma política pactada. Amb Suárez, donem pas a l'època de la transició. En les primeres eleccions democràtiques hi va haver de tot, el País Basc i Catalunya s'anaven enfortint i es van configurar com a forces polítiques. Més tard es va aprovar la constitució del 78 en la qual definie uns pactes com que Espanya era un Estat social i democràtic, que garantie la igualtat davant la llei i que reconeixie l'existència de nacionalitats i regions que es podrien constitutir en comunitats autònomes.
Adolfo Suárez González, president del govern d'Espanya
Més tard, aquesta descentralització del sistema polític espanyol va comportar a una forta reivindicació autonòmica a Catalunya i també al País Basc i a Galícia. Junt amb la Constitució del 78 i amb la següent informació, donàvem pas a la creació de l
'estat de les autonomies. Aquest va ser una de les idees com a resposta a un problema que havia començat amb la centralització borbònica.
A l'any 1997, Suárez va pactar el restabliment de la Generalitat catalana i el retorn de l'exili del seu president, que va crear un govern de unitat de totes els forces polítiques catalanes. També es van fer uns canvis al País Basc i després de l'aprovació de la Constitució, es van configurar finalment dèset comunitats i dues ciutats autònomes ( Ceuta i Melilla )
Aquestes comunitats autònomes es regien pel seu propi Estatut d'autonomia, que fixa les institucions d'autogovern i les competències que li corresponen, es a dir, el Parlament, Govern, Tribunal de Justícia i la seva educació, santitat etc.
Llibre de text Ciències Socials, Història ( ÀGORA ) Editorial Vicens Vives.
Cultura pròpia.
